LA VEU DEL MUSSOL nº6
Estiu 94
MÉS BOMBERS I NO TANTS
MOSSOS
- 4 de la tarda. Comencem a cop de branca, però no
podem entrar al bosc, fa massa calor. Al cap de 3/4 d'hora arriba el camió de
bombers, i comencem a apagar muntanya amunt. Mirant cap el Castell d'Olèrdola el
foc va avançant. Quan arribem a dalt de tot, sentim 'És la policia, per motius
de seguretat desallotgin l'urbanització ...'. La gent no marxa i es queda per
protegir les cases. El foc està arribant i la nostra línia està a punt de
tallar-lo. Merda!. Ens hem quedat sense aigua, les cubes que suministraven al
camió l'han deixat. No som a temps, el foc agafa força. S'ha d'anar cap a les
cases. Salvats!. De cop apareix la cuba d'Hospitalet de 6.000 litres. S'empalmen
les mànegues i aconseguim extingir el front. Són les 11. És el moment de sopar.
Cap a Sant Pere de Ribes veiem com una altra muntanya crema... diuen que tant
sols hi ha voluntaris.
Nombroses situacions com aquesta es van viure en els
focs de Berga, Bages, Vallès, Canyelles, Alt Camp, València, Múrcia, Andalusia.
Desesperació, impotència i ràbia sòn sentiments que s'acumulaven en el
pensament de nombrosos voluntaris. Molts ens preguntàvem: Que succeia amb el
suministrament d'aigua ?. On estaven els avions , helicòpters, camions de
bombers?.
En el Parc Natural del Garraf es cremaren 5.000 Ha, a Canyelles es
cremaren 1.500 Ha, a tota Catalunya 38.000 Ha , i a resta de la costa del
mediterrani el número d'Hectàrees puja ja a més de 150.000.
En tot aquest
seguit de focs la resposta de la societat civil, i en concret els joves, ha
deixat el llistó bastant alt per alguns polítics. Els qui vam viure de prop el
foc podem assegurar que el que va mancar van ser vehicles, personal dels bombers
i mitjans aeris. Davant d'aquesta situació algunes preguntes són indefugibles:
Quin tipus de prevenció ha dissenyat el senyor Marimon (conseller d'Agricultura)
que quan hi ha diversos focs, i sense vent, aquests es propaguen més que mai?.
De quins mitjans ha dotat el cos de bombers la senyora Cuenca (consellera de
Governació), que quan hi ha diversos focs, no hi ha prous mitjans?. Aquests dos
consellers són responsables d'una política temerària, que enguany s'ha saldat
amb víctimes humanes, un ? % del territori català arrassat, un sector rural
greument afectat. En definitiva un desastre ecològic.
I és que a la nostra
comarca el desastre l'ha causat una empresa privada situada al mig d'una zona
forestal. Apart d'una pirotècnia era també un magatzem d'explosius? És idoni
l'emplaçament? Se'ns oculten dades?
Estem davant d'una progressiva
transformació del nostre territori. L'activitat humana i aquesta climatologia
extrema en els períodes d'estiu estan contribuint a una desertització del sur
d'Espanya i la conca mediterrània. Les prioritats han de canviar i ja va sent
hora de que totes les administracions assumeixin el problema i comencin a
treballar coordinadament. Aquest no és un problema polític, sinó
d'existència.
A.P.M.A.
L'ALTRA CARA DEL
GOS
L'abandonament de gossos no és un problema ecològic de
gran magnitud. Probablement un ecòleg ens diria que des de el seu punt de vista
aquest és un problema menyspreable, que no afecta la dinàmica dels ecosistemes,
com ho podria fer una autopista, una pedrera, un abocador, etc.... Però és
innegable que es tracta d'un problema de consciència i d'ètica de la nostra
societat.
Bona part de persones tenen un gos com animal de companyia, es
tracta d'un element de suport, d'estimació. Però sovint aquest gos esdevé un
estorb i es quan aquest és abandonat en un mitjà urbà o rural hostil per
l'animal. La problemàtica associada a l'abandonament dels gossos és diversa, des
de seguretat per les persones, atacs a bestiar, higiene, etc.... Però no és
menys penòs pel gos, qui acostumat a obtenir l'aliment de mans del propietari
ara se l'ha de procurar de qualsevol manera (contenidors, abocadors, etc...),
atropellaments a la carretera i abandonaments traumàtics.
Segons dades
oficioses s'estima que el número de gossos abandonats a la comarca del Garraf
supera els 800 a l'any. Els nuclis més problemàtics són Vilanova i Sant Pere de
Ribes. Aquesta situació és especialment greu a l'estiu quan la causa dels
abandonaments són les vacances dels seus propietaris.
La llei del 4 de Març
de 1988, decretada per la Generalitat, determina que els ajuntaments seran els
responsables de la recollida d'aquests animals i per a tal efecte hauran de
disposar d'unes instal.lacions adequades, que hauran de tenir el permís de la
Generalitat i un llibre de registre.
Doncs malament, cap dels municipis de la
nostra comarca cumpleix la llei. El municipi de Sant Pere de Ribes i Canyelles
no tenen cap mena d'instal.lació. Sitges té una mena de gossera municipal a prop
de l'Atlàntida, que no reuneix condicions sanitàries, en la qual els gossos
s'esperen a la Diputació. Vilanova també té una gossera a l'àntic abocador de
Vilanova en condicions semblants a la de Sitges, però en aquest cas els gossos
són recollits per la protectora de Cubelles de forma voluntària. A Cubelles la
Protectora els hi soluciona el problema.
La Diputació organitza partides de
recerca dels gossos de la comarca per un cost de 35.000 ptes i després els
sacrifica.
Si els nostres ajuntaments no són capaços de solucionar de forma
ètica, un problema de valor econòmic relatiu tant petit com aquest, dificílment
podrem confiar en que puguin solucionar problemes ambientals de major
magnitud.
Per la nostra part estudiem la possibilitat de denunciar a aquells
ajuntaments que no cumpleixin la normativa, però a més a més exigirem que la
Diputació no toqui els gossos.
Juanjo Iraegui
CAP A UN NOU MODEL DE GESTIÓ DE L'AIGUA
Les
necessitats creixents de la població, els canvis climàtics, i l'alarmant
contaminació de rius i aqüífers subterranis fan que l'aigua cada cop més, i
especialment a la nostra comarca, sigui un recurs escàs.
Aquesta evidència
ens obliga a gestionar l'aigua des de l'òptica de l'estalvi i la
reutilització.
Contràriament, no sembla que la Mancomunitat Penedès-Garraf ho
entengui així al apostar per l'increment de l'oferta, amb la propera realització
d'una gran infraestructura que conduirà cada any 5 milions i mig de m3 d'aigua
de Abrera a Vilanova i la Geltrú.
Aquesta obra, a més d'augmentar la
regressió i salinització del Delta del Llobregat, ja prou preocupant amb el
desviament del riu, no farà necessari cap pla de sanejament dels nostres pous i
aqüífers, actualment força degradats.
El nou model de gestió de l'aigua que
caldria haver adoptat, hauria de regenerar tots els nostres propis recursos
hídrics, i aplicar mesures d'estalvi que passin per regular el consum dels pous
de la indústria (actualment sense control), incorporar contadors en els usuaris,
penalitzar l'excés de consum, redissenyar sistemes d'irrigació en l'agricultura
(com el goteig informatitzat), endegar campanyes de conscienciació, i també
d'altres mesures que fomentin la reutilització com l'aprofitament de l'aigua que
es perd, o circuits d'aigua ja utilitzada per aquells usos que ho permetin (es
el cas del reg de jardins o moltes aplicacions en processos
industrials).
Pero sense oblidar que el problema de l'escassedat de l'aigua
està íntimament lligat a les pluges àcides, emisions tòxiques, l'escalfament
global, l'ús de fertilitzants químics, residus urbans i industrials, i pels
quals cal desenvolupar urgentment les propostes que des de fa anys reivindica el
moviment ecologista.
Joan Carles Ximenes
EL TEMPS I EN PATUFET
En Patufet rumiejava,
passejava amb un gran llibre obert a les mans. El Manual de l'Estadista
l'entusiasmava. Sempre quedava embadalit al novè capítol; l'havia mirat i
remirat, se'l sabia de memòria, i les pàgines ja eren brutes i arrugades de tant
delit amb què el repassava. El cas és que el llibre tenia ben bé un centenar de
capítols, i fins i tot un annex en forma de clàusula que modificava el contingut
dels anteriors capítols. A en Patufet no calia preguntar-li res dels altres
capítols: ell insistia en parlar sempre del novè, tal li era el seu delit. De
fet, hi hagué algú, senyors/es lectors/es, que assegurà que en Patufet mai va
passar del novè capítol.
Als seus amics els encantava sentir-lo parlar del
novè capítol; els semblava de ben segur sentir-se al.ludits d'una o altra forma
en el monòleg d'en Patufet. L'escoltaven i se n'admiraven, se sentien acollits,
protegits.
Però arribà un dia en què, durant una d'aquelles lectures en veu
alta, apassionat i absort com deambulava, no va adonar-se d'un gran arbre que se
li acostava. Aquell tronc ferm i dur com un roc, va xocar amb el front cabilós
d'en Patufet. El cop fou molt fort, i malgrat tot va ser un cop sec i sord.
Ningú s'adonà de l'accident. Amb el cop en Patufet havia perdut el llibre, però
aquell novè capítol encara el recordava, i el podria repetir una i altra
vegada.
De mica en mica, potser a causa del cop, a en Patufet se li anà
esborrant el record d'aquelles paraules escrites que tant el deleitaven. Als
seus amics, però, encara els agradava sentir-lo parlar. La gent, en sentir en
Patufet, i en haver-lo sentit tantes vegades, quasi no notaven la paulatina
amnèsia. Malgrat fer-se cada cop més repetitiu, d'altra manera no podia ser, la
gent mai va poder evitar esclatar en eufòrics aplaudiments en sentir aquelles
cadències que en Patufet sabia encara recitar. I és que en Patufet, potser
després del fort cop, i en veure'l predicar dia rera dia sense ja res entre les
mans, va convertir-se en una espècie de fill predilecte de la multitud. Potser
pel costum, potser per un amor etern a les tradicions, potser per
sentimentalisme, o potser, fins i tot, per una certa llàstima, la gent
continuava aclamant en Patufet. S'havia fet amo i senyor de carrers i places, el
primer en tots els aconteixements dignes d'un bon pregoner. Li reservaven sempre
aquest privilegi i sempre els corresponia recitant-los el nové capítol amb un
delit irrefrenable.
Per aquella contrada, regió, o nació (no ho sabia ningú
del cert), en Patufet s'havia convertit en símbol inequívoc del sentiment
popular envers la seva terra. Ell, sempre tant fidel a les arrels i tradicions,
encarnava com ningú l'ànima popular de la regió, i la gent d'aquells paratges,
cada cop més àrids de tantes caminades com feia i refeia en Patufet, se
l'estimava com s'estima a un pare o com s'estima a un fill.
Van anar passant
els anys, i aquell llibre es va reeditar, i a cada reedició l'annex era més i
més gran, fins que ocupà totes les planes del llibre. En Patufet no en veié mai
cap altre de manual. Diu la llegenda que els anys li portaren una amnèsia
profunda, fins que les seves circumstàncies l'obligaren a romandre per sempre
més abandonat com un moble inútil, estés en el desert que havia estat abans un
esplèndit bosc de la seva estimada regió. Esgabellat sobre la terra seca, se
l'havia sentit alguna vegada repetir aquests mots:
"indústria,
indústria,..."
Bernat Jiménez de Cisneros
RECOLLIDA SELECTIVA INTEGRAL DE RESIDUS MUNICIPALS:
UN COMPROMÍS
SINCER O UN DISCURS POLÍTIC BUIT?
Si fem una retrospectiva
sobre el tema de la recollida selectiva de residus municipals, a les comarques
de l'Alt Penedès i el Garraf, veurem que les accions per tirar-la endavant, des
de les administracions pertinents, han estat modestes, poc coherents i no
comprometen a res, si es dóna realment el cas que l'administració opti, sense
embuts, per la recollida selectiva a les nostres comarques.
El temps ha anat
passant irremeiablement i ,també irremeiablement, l'abocador annex a la planta
de recuperació de Vilafranca ha assolit els seus límits de capacitat sense ésser
clausurat, de manera que ha anat creixent en alçada, tot esdevenint un turó
digne de ser afegit al mapa topogràfic de l'Alt Penedès. Malgrat la filosofia
seguida del "ja ho farem demà", la clausura d'aquest abocador és perillosament
propera, aleshores el rebuig haurà d'ésser transportat a un abocador extern a
les nostres comarques. Aquest transport resultarà molt car, però això és el que
s'hauria de fer, fins que s'implanti la recollida selectica a l'Alt Penedès i el
Garraf, moment en què sabrem el rebuig que generem, aleshores disposarem de prou
informació per a dimensionar i adequar, dins el nostre àmbit, un abocador per
als materials de la brossa que no poden ser revalorats.
La Coordinadora de
Grups Ecologistes del Penedès-Garraf va organitzar, el passat 28 de maig, la
jornada: "Recollida Selectiva Integral a l'Alt Penedès i el Garraf. L'única
solució per a les deixalles... Quan?", davant la poca transparència amb què
s'estava portant, des de l'administració, la gestió d'aquest tema. Amb
l'objectiu d'aclarir alguns conceptes, la jornada es va cloure amb una taula
rodona, en què Mancomunitat, ajuntaments i ecologistes hi van dir la seva. Una
qüestió que preocupava especialment eren les negociacions que estava fent la
Mancomunitat per a ubicar la planta de compostatge de l'Alt Penedès, al terme
municipal de Castellet i la Gornal, en una pedrera que ells creuen que és molt
adequada per a instal.lar-hi un abocador que podria substituir el de Vilafranca,
un cop clausurat. D'altra banda, encara no s'havien fet gestions per a ubicar la
planta de compostatge del Garraf.
El debat creat a la taula rodona va posar
de relleu el fet que no existeix cap projecte global, amb un calendari marcat, a
partir del qual es tiri endavant la recollida selectiva a l'Alt Penedès i el
Garraf. D'altra banda, els mateixos alcaldes no sabien què farien del rebuig
generat per la planta de Vilafranca, un cop clausurat l'abocador annex a
aquesta, això va palesar una significativa manca de previsió respecte el tema
dels residus municipals. Així mateix, cal dir que es va insistir en la
viabilitat d'instal.lar un abocador "de transició", mentre no s'implanta la
recollida selectiva; aquesta fóra, sens dubte, l'opció més barata. Si els
representants de les diferents administracions que van participar a la taula
rodona es van sentir pressionats, més que queixar-se per la desconfiança que
mostrava el públic assistent, haurien d'haver reconegut que el tema s'estava
portant amb massa flexibilitati i poc rigor. Així mateix, voldríem, en aquest
article, demanar a alguns polítics que s'abstinguessin d'esmentar, en els seu
discurs, raonaments de caire ecològic, sovint falsos, amb l'objectiu de
justificar la línia seguida en casos com ara el de la recollida selectiva de
residus municipals.
Des del dia 28 de maig fins avui, el tema ha evolucionat
de la següent manera:
La Mancomunitat ha encarregat, al Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius,
un estudi per a ubicar la planta de compostatge del Garraf.
La planta de
compostatge de l'Alt Penedès, sense cap estudi d'ubicació, s'està intentant
col.locar a Castellet i la Gornal, però degut a la poca informació que s'ha
donat als veïns d'aquesta població, ha començat a moure la cua un moviment
social de rebuig cap a la instal.lació de la planta en qüestió.
El mes de
gener de 1995 l'abocador annex a la planta de Vilafranca serà clausurat. Ha
sortit a concurs públic el transport del rebuig cap a un abocador extern a les
nostres comarques.
Davant de tot això, estem a l'expectativa per veure quin
serà el pròxim esdeveniment sobre aquest tema que, com molts d'altres
relacionats amb el medi ambient, està resultant ser excessivament
cançoner.
A.P.M.A.
CARRIL BICI,
JA!
Si bé a la darrera revista apuntàvem problemes polítics
interns a l'equip de govern per entendre la prolongació de l'estancament del
projecte Carril Bici, ara, aquest cop hem de parlar de problemes tècnics. Els
primers semblen haver estat resolts, doncs hi ha esmorteïts però alentadors
signes de desglaç després de més de quatre anys d'inoperància, mutisme i
ambigüetats.
Els segons són els propis entrebancs del funcionament burocràtic
de l'administració, que tot i així ens esperança (cautelarment) doncs és senyal
que el projecte s'està per fi començant a executar: s'està prenent contacte amb
les associacions de veïns. Amb tot plegat el regidor de Via pública i medi
ambient i el tècnic' de medi ambient van donar (19 d'abril al Consell de medi
ambient i mitjans de maig al C. C. Sant Joan) la falsa data de començar a pintar
a principis d'estiu. Ara, la pròxima data és per a principis de setembre, i és
que el quatrienni s'acaba!. Obviament encara no ens han dit el sub-següent plaç,
però no esperarem ni un ni l'altre: hi ha 1000 signatures i una enquesta
favorables al Carril Bici.
JA N'HI HA PROU, demanem, reivindiquem i exigim el
Carril Bici avui i funcional, no demà i electoral.
Pau
Bernal
LA CIUTAT DEL FUTUR: MEGÀPOLIS I LA
GELTRÚ
L'Ajuntament està apunt d'aprovar un document que
condicionarà totes les actuacions urbanístiques futures de la ciutat i, per
tant, definiran la Vilanova i la Geltrú dels propers anys. Aquest document
s'anomena: Criteris, objectius i solucions generals per la Revisió del Pla
General d'Ordenació Urbana. Estarà sotmés a informació pública fins a finals de
juliol, i tothom té dret a informar-se i a fer-hi suggeriments. És lamentable
que davant d'un document tan important no hi hagi cap mena de debat ciutadà.
Un dels perills del sistema democràtic actual és que la gent política
(ciutadania elegida pel poble) usurpi la capacitat de reflexionar i de decidir
del propi poble. Els representants polítics s'autoatorguen la capacitat de
prendre decisions d'un poble, convertint la voluntat ciutadana en mera qüestió
tècnica. És per això que el debat no és propiciat pels administradors del
territori comú. I si ells no promouen el debat, en aquestes qüestions
transcendentals, estan incomplint les més bàsiques normes d'aprofundiment
democràtic. No n'hi ha prou que hi hagin eleccions cada quatre anys, la
democràcia és la participació directa del poble en la gestió, en la presa de
decisions, en el control de l'administració dels propis béns.
La revisió del
Pla sacralitza el creixement i no té en compte cap dels limitadors naturals:
abastament d'aigua, tractament de residus (sòlids i líquids), ús racional de
l'energia... Beneeix el Pla Territorial de Catalunya (fortament criticat per IC,
a nivell nacional, i, paradoxalment, assumit pel govern de la nostra ciutat). La
Revisió fixa una població màxima potencial per Vilanova i la Geltrú de 142.000
habitants. Això significa un augment de l'oferta de sòl i un abaratiment dels
preus que tindrà com a conseqüència l'absorció de població, d'altres llocs on el
preu dels habitatges és més alt. A tot això hem de sumar-li la poca voluntat
d'aixugar el dèficit històric de dotacions públiques (parcs, jardins, zones
esportives i d'esbarjo, serveis culturals, educatius, assistencials, etc) que
pateix el casc urbà de la nostra ciutat. La superfície destinada per aquestes
dotacions hauria de ser, segons la legislació vigent en matèria urbanística, de
36 metres quadrats per cada habitatge. Dons bé en el nostre casc urbà en té
només 5.
En resum: la revisió del pla enforteix la tendència a la
metropolització de la ciutat amb la Megàpolis (Barcelona), amb la paulatina
conversió a ciutat-dormitori i amb la consegüent pèrdua d'identitat, i, per
altra part, perpetua i accentua els forts dèficits en zones verdes i
d'equipaments existents en les zones urbanes consolidades. I, finalment, no dóna
cap garantia de preservació del nostre castigat medi natural i
rural.
Respecte al capítol de la xarxa viària bàsica és lamentable veure com
es fa una reserva de territori pel DESDOBLAMENT de la variant C-246, fet que
hauria de fer replantejar el posicionament que algunes Associacions de Veïns
defensaren durant el debat de l'Autopista. Això significa que l'autopista A-16 a
més de ser antiecològica serà, també, antieconòmica degut a la duplicitat d'una
infraestructura viària amb una mateixa finalitat d'ús per a la gent de Vilanova
i la Geltrú.
L'ANTIC ABOCADOR A EXPOSICIÓ PÚBLICA
Paral.lelament a
la Revisió (global) del Pla d'Ordenació Urbana, l'Ajuntament ha estat fent
múltiples modificacions puntuals dels Criteris, Objectius i Solucions Generals
per dur a terme aquesta revisió. Ens hem cansat de repetir que aquestes
modificacions puntuals donaven una pèssima imatge ja que fan perdre qualsevol
credibilitat d'una gestió global del territori.
L'enèsima modificació puntual
del Pla General d'Ordenació Urbana consisteix en la requalificació d'una zona
que conté l'antic abocador de la carretera de Vilafranca. Es veu que volen
sanejar l'abocador i fer-hi un jardí. Per més que s'intenti "sanejar" un
abocador, les garanties de seguretat i salubritat del territori afectat mai
podran ser totals, i no es aconsellable convertir-lo en dotació pública. Un
abocador clausurat, segellat i "sanejat" necessita mig segle de controls
periòdics que garantitzin la seva inocuïtat.
Però hi ha pressa per part d'un
Ajuntament que necessita trobar urgentment compensacions a l'irreversible
impacte d'una autopista que afectarà greument al nostre territori, i així poder
justificar el seu suport al projecte. Li voldran carregar la factura del
"sanejament" a la constructora de l'autopista, i, d'aquesta manera, voldran
quedar bé ells i quedar bé els altres. Tot plegat, un engany.
Jaume Marsé
i Ferrer
LA RECOMANACIÓ
Títol:
ECOLOGÍA
Editorial: Planeta
Autor: Ramon Margalef.
1992
És un llibre de divulgació del funcionament dels ecosistemes i algun
dels efectes de l'activitat de l'home sobre aquests. El nivell d'enteniment és
mitjà. Comença per introduir-nos alguns conceptes generals sobre evolució,
ecologia i a continuació entra a analitzar aspectes de la dinàmica
d'ecosistemes, finalment, ens dóna exemples de la interacció home-natura. Amb
els coneixements exposats aquest llibre ens estimula a plantejar-nos moltes
qüestions en cada un dels temes que tracta.
Ramon Margalef ha destacat en la
formulació de models matemàtics per a estudiar la dinàmica d'una població, també
han destacat els seus treballs sobre plàncton, ecosistemes, limnologia i
biocenologia.
BREUS
- Voluntaris sense
instruccions
Volem fer notar la falta d'organització que va
haver-hi a l'extinció de l'incendi del Parc Natural del Garraf. Coneixem casos
de persones que van estar voltant per varis fronts durant tota una tarda sense
que els bombers els hi donessin cap instrucció per intentar apagar les
flames.
En canvi el darrer foc causat per la fàbrica pirotècnica de Canyelles
va caracteritzar-se per una increible falta de mitjans i efectius (bombers,
cubes, aigua, suportaeri,...)
- Una altra matança de braus a la
Collada
Sota el pretexte de la cultura s'ha organitzat una altra
matança de braus a la Collada, autoritzada per totes les administracions.
L'A.P.M.A., com l'any passat, s'hi oposarà.
- Pujol inaugura la
paperera San Marco, il.legal i sense permisos de la Generalitat (Informa
ADEMA)
Que la màxima autoritat política de Catalunya inauguri la
multinacional Paperera San Marco, instalada a Mediona de forma il.legal i amb
tot un seguit d'irregularitats que fan més que sospitar dels polítics d'aquest
país, se'n dedueixen dues coses possibles:
Que el sr. Pujol viu en l'absoluta
ignorància dels problemes ecològics que assolen el país o que amb el seu
consentiment dona peu a un desafiament obert amb els ecologistes, veïns,
comunitats de regants, usuaris de l'aigua i ajuntaments que s'han manifestat en
contra de la ubicació d'aquesta indústria damunt una de les reserves d'aigua més
importants de Catalunya i de la qual viuen unes 80000 persones.
Aquesta
empresa no té permís de la Comissió d'Urbanisme, ni d'Activitats Classificades,
tampoc té permís per extraure l'aigua, ha construit unes naus il.legals, està
abocant a la riera,...
- Consell de Medi Ambient...funcionalitat
nul.la
A l'A.P.M.A. creiem que és positiu formar part dels
(pocs) organs de participació popular que hi ha als municipis, per bé que, avui
per avui, els Ajuntaments no prenguin les seves decisions com a
vinculants.
És per això que es va entrar al Consell de Medi Ambient, que a
més oferia la interessant possibilitat d'aportar punts al Ple municipal perquè
es sotmetessin a votació. Això es va fer amb el tema de la injustificable
extracció de sorra a Sitges per part del MOPTMA.
Tot correcte (alta
burocratització i ineficàcia, apart) fins que el punt que havia d'anar al Ple
(C.M.A. 14-7-94) era el de l'Autopista, o per extensió qualsevol altre en que el
govern no estigui d'acord. Es van treure de la màniga que tot punt abans d'anar
al Ple ha de passar per la Comissió de Govern (FILTRE), que si hi està d'acord
passa, i sinò, no passa.
EL
MONIATO
- 14-6-94 . Moniato a Robert Sanahuja,
regidor de l'oposició a Vilanova i la Geltrú, en entrevista a Foc a
l'Olla:
'Al Garraf hi ha pocs problemes ambientals.'
Aquest
senyor proposa un Garraf de 300.000 habitants, i deu estar molt content perquè a
l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, tant govern com oposició, també semblen
estar-hi d'acord.
- 1994 . Moniato a la direcció general de Medi
Natural de la Generalitat, per la següent conversa telefònica, després
que membres de l'A.P.M.A. haguessin trobat un cèrvol en captivitat:
- APMA.-
Que està permés tenir cèrvols en captivitat?
(després de passar per molts
telèfons...)
- Generalitat.- Per què, quants en voldríes
tenir?
- 22-5-1994 . Moniato a Jordi Pujol, president de la
Generalitat, per les següents declaracions:
EL PAÍS. (EFE). 22-5-94.
Pujol critica que 'en nombre de la ecología se pueda condenar a no vivir bien en
Catalunya'
- 1994 . Moniato a Garriga-Canal Blau perquè
amb la quantitat de cops que surt per la televisió municipal encara no han aprés
que el GARRIGA NO ÉS TÈCNIC DE MEDI AMBIENT.
Torna a l'índex de
revistes