DEBATS SOBRE L’AIGUA La Paperera, 28 i 29 de març de
2003
La decisió de
col·laborar amb les associacions de veïns a propiciar debats ciutadans amplis
sobre ecologia aplicada a la ciutat i el nostre entorn, ens ha servit a tots
plegats per gaudir d’uns debats sobre l’aigua molt interessants i aportadors. Va
ser curiós i fins i tot emotiu sentir a un representant veïnal dir que les
associacions de veïns hem de continuar incorporant els elements que ens aporten
els ecologistes i que un ecologista digués que s’han de potenciar les AAVV i la
relació entre la gent, el debat de la relació entre nosaltres, i entre nosaltres
i la natura.
El programa va agrupar els ponents i els temes
següents:
L'aigua font i condició de vida. Jordi Gasull, secretari de la
CONFAVC i membre de l'ACA.
L’aigua a Vilanova i la Geltrú. Albert Tubau i
García, historiador, autor del llibre Vilanova i la Geltrú i el repte de
l’aigua.
Aigua i territori. Carles Ibáñez, biòleg i membre de la Plataforma
en defensa de l’Ebre.
Una nova cultura de l’aigua, taula de debat amb Enric
Tello, professor d’Història econòmica de la Universitat de Barcelona; Albert
Tubau i García, historiador; Joan Benet i Guardiola, regidor de serveis viaris i
habitatge de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú; moderador: Ignasi Puig,
enginyer industrial i membre de l’APMA.
Les 30 persones assistents
del divendres i les 36 del dissabte van poder contrastar opinions, consolidar
criteris i entendre amb més claredat el camí a seguir en el tema de l’aigua,
tant pel que fa a comportaments personals i col·lectius com a polítiques
municipals. Durant les 7 hores de la trobada, ponents i assistents van aportar
un seguit d'idees, reflexions i experiències de les quals no volem estar-nos de
destacar-ne algunes:
L’aigua és un bé públic i un actiu
eco-social, no es pot donar subvencionada. La nova cultura de l’aigua és el
sentit del límit, la seva visió econòmica ha de ser sostenible, equitativa i
solidària.
La indústria, els hotels, els camps de golf, càmpings,
urbanitzacions, instal·lacions de rec i piscines i totes aquelles
infrastructures que provoquen contaminació o malbaratament d’aigua haurien
d’aplicar solucions tecnològiques i incorporar obligatòriament, depuradores i
sistemes de recollida d’aigües pluvials i tractament d’aigües grises.
Cal
abandonar l’actual política de l'oferta del Pla Hidrològic i aplicar una
política de la demanda que inclogui canvis de legislació, revisió de concessions
i polítiques educatives de la societat. I fer una gestió eficient que marqui
límits de distribució, de quantitat, d’energia, de territori...
Necessitem
amb urgència una planificació dinàmica i pluridisciplinària del territori a 50
anys vista.
Cal aplicar tarifes progressives que diferenciïn i gravin el
consum, quan calgui, dels diferents usos: domèstic, industrial, serveis,
agricultura...
Cal que substituïm el sistema d’aforaments pel de comptadors i
promoure l’estalvi. A escala local, hem de posar l’esforç en l’educació
ambiental i dels comportaments.
A Vilanova i la Geltrú s’està canviant la
gestió del consum per una gestió de la demanda.
Ens cal una Llei de
subministraments bàsics de la llar (aigua, gas, electricitat...) que incorpori
el mínim i màxim vital com a criteri de preus.
Com a APMA entenem
que aquests tipus de debats són del tot necessaris i apostem per la seva
continuïtat, amb el convenciment que poden ajudar-nos a orientar la nostra feina
i a entendre millor els diferents criteris. Us informarem sobre les properes i
us animem a participar-hi.
Hèctor Galvany Abad
NOVES CARRETERES,
MÉS COMUNICACIÓ?
Possiblement teniu notícia per la
premsa comarcal de l’exposició pública del projecte d’arranjament de la
carretera entre Ribes i Canyelles i del desdoblament entre Canyelles i
Vilafranca del Penedès que probablement s’executarà al llarg de l’any 2004. El
desdoblament de tota l’antiga comarcal 244 (ara C-15) ha estat una aspiració
llargament desitjada per amplis sectors polítics i econòmics de les capitals de
l’Alt Penedès i el Garraf, des que ja fa uns 15 anys es va emprendre la
remodelació integral de l’esmentada via. Ara aquesta notícia ha deixat un regust
agredolçja que no incorpora el desdoblament fins a Vilanova tot i que
l’administració ja ha assegurat que aquesta serà una intervenció a realitzar en
pocs anys. Respecte la millora del traçat de la C-15B, la carretera local que
uneix Canyelles amb Ribes, no ha tingut tant de ressò, havent estat però un
motiu de satisfacció entre les administracions locals implicades donats els
continus revolts i el trànsit creixent d’aquesta infrastructura.
Altres
solucions addicionals s’han tingut en compte a les últimes revisions del Pla
General d’Infrastructures per aquest important eix viari, com és la possible
construcció d’una autopista o d’una via ferroviària, no sabem bé per quan ni per
on.
És ben cert que l’orografia que la riera de Vilafranca ha modelat
després de milers d’anys dóna per a poc més i la construcció d’una carretera de
quatre carrils no farà més que acabar d’artificialitzar aquest espai, fent
desaparèixer bona part de la riera natural i el seu entorn. Però a més, i degut
precisament a la feréstega orografia de la zona, acabarà per limitar i impedir
tant a vianants com a vehicles no motoritzats la comunicació entre els nuclis
que travessa. Uns nuclis cada cop més massificats, molt propers els uns als
altres, i que per mala planificació únicament es comuniquen mitjançant aquesta
artèria cada cop més reservada als cotxes.
En aquest sentit la Coordinadora
Catalana d’Usuaris de la Bicicleta, de la qual forma part l’APMA, ha instat, en
l’estudi informatiu del projecte, l’adequació d’un itinerari apte i segur pel
trànsit de vianants i bicicletes. Aquest es realitzaria aprofitant en nombroses
ocasions els antics trams de carretera que ja no prestin servei; però quan no
sigui possible, fent un carril segregat al costat de la nova carretera. Els
motius que ens han impulsat a realitzar aquesta demanda són els següents.
Primer: per augmentar la mobilitat amb modes de transport no contaminants, en
nuclis de població que sovint (tram Ribes-Canyelles) no disten entre pobles i
urbanitzacions més de 1-2 quilòmetres. Segon: per donar a conèixer el paratge,
ja prou malmès per una infrastructura tan agressiva, però que creiem té prou
possibilitats tant a nivell local entre nosaltres els residents, com des del
punt de vista de qui ens visita amb el turisme rural. I tercer: per emmarcar-lo
dins d’un projecte més ampli que preveu la creació d’una Xarxa Ciclista Bàsica a
tot Catalunya, essent aquest tram l’única connexió entre l’Alt Penedès i el mar.
Esperem que l’administració sigui permeable a les nostres demandes
i poder disminuir en certa mesura l’impacte de l’obra.
Albert Bas
Vilda
SENTÈNCIA PER A UN ESPAI NATURAL, SENTÈNCIA PER A LES PERSONES
Poques vegades a la comarca s’ha parlat tant d’un tema per motius ambientals com en el cas de la campanya contra la urbanització de l’espai natural dels Colls-Miralpeix. Fou una campanya llarga i intensa, amb aspectes exitosos i altres que no poden qualificar-se més que de fracassos.
Els avenços significatius que en la preservació de l’espai es van produir a Vilanova i al sector majoritari de Sitges (Les Coves i Comarroja) indubtablement no s’haguessin aconseguit sense la posició explícita de gran part de la població contra el procés urbanitzador que aquests Ajuntaments anaven a emprendre, oposició que es canalitzà a través de la Plataforma Salvem Els Colls - Miralpeix.
En el cas de Sitges ben
probablement l’Ajuntament no hagués rectificat la seva voluntat urbanitzadora si
no hagués estat per una sentència providencial (i inesperada, perquè no tenia a
veure amb Els Colls) i per la voluntat del Director General d’Urbanisme.
L’Ajuntament de Sitges ja va demostrar la seva poca sensibilitat en el cas de la
urbanització del sector de Can Girona –que envolta el camp de golf–. Qualsevol
que vegi la urbanització pot preguntar-se a quina lògica i a quins interessos
respon aquesta urbanització.
L’APMA i DEPANA, amb el recolzament de la Plataforma, van optar per la via judicial per tractar de frenar la urbanització del sector ribetà. La sentència, després de varis anys de contenciós, ha aparegut fa pocs mesos i no només no dóna la raó als col·lectius ecologistes, sinó que els condemna a pagar els costos del procés per haver actuat temeràriament, és a dir, sabent d’entrada que perdríem! Com si no tinguéssim altra feina... Els costos del procés els estimem en un mínim de 12.000 euros, dels quals una bona part serien per a l’Ajuntament de Ribes.
És una sentència parcial, malintencionada, plena d’omissions dels nostres arguments i que sembla que tingui com a únic objectiu escarmentar qui gosa ser dissident d’una administració que en aquest cas no estigué al servei dels ciutadans que té el deure de representar. La sentència està recorreguda al Tribunal Suprem, però en qualsevol moment pot tocar pagar. Ja vam demanar al govern de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes que renunciés a cobrar la seva part i l’alcalde s’hi va negar, amb tot, hi hem tornat a parlar. També demanem als alcaldes de Vilanova i la Geltrú i de Sitges que assumeixin la resta de les despeses, perquè no entenem que dues associacions sense ànim de lucre hagin de pagar res quan tot el que van fer és actuar en defensa de l’interès col·lectiu amenaçat per una mala planificació del territori. Caldrà veure què diuen els Alcaldes i caldrà, evidentment, donar-ho a conèixer.
Ara també és moment de continuar pensant en el futur de l’espai. Els Colls–Miralpeix mai serà l’espai que havíem defensat i cal recordar qui són els responsables que això hagi estat així. No obstant, cal mirar endavant i cal dotar d’una major protecció aquelles àrees que s’han aconseguit salvar. És moment de pensar en figures supralocals de preservació, és moment que els ajuntaments s’asseguin a parlar i és moment que les Administracions de rang superior s’impliquin.
Ignasi Puig
Ventosa
LA GESTIÓ DELS RESIDUS CONTINUA SENT UNA ASSIGNATURA PENDENT
L’any 1993 la Mancomunitat
Intermunicipal de l’Alt Penedès i el Garraf va prendre l’acord de desenvolupar
un nou sistema de gestió dels residus amb criteris ecològics. Era el model
Residu Mínim que pretenia recollir separadament la brossa orgànica, el paper, el
vidre i la resta de la brossa inorgànica.
El principal objectiu del
model era donar al 100% dels residus municipals una recollida selectiva i un
tractament preventiu previ a la l’ús dels tractaments finalistes (incineradores
i abocadors).
També es plantejava abordar la problemàtica de les deixalles amb una visió més àmplia, prioritzant la reducció, la reutilització i el reciclatge dels residus en aquest ordre, per mitjà de la construcció de noves infrastructures, la implicació imprescindible de la població i la bona gestió mancomunada dels ajuntaments
L’APMA sempre ha donat suport al
projecte Residu Mínim, tanmateix, després de deu anys, el projecte es troba en
una situació lamentable, no pas per una qüestió de concepció sinó per com s’ha
dut a la pràctica.
El primer punt problemàtic és la poca homogeneïtat dins la
Mancomunitat. Mentre que hi ha municipis que s’han cregut el projecte i aquest
ja està totalment implantat, n’hi ha d’altres en que no ho està o on tot just
està començant. Aquesta descoordinació visible dels ajuntaments posa en perill
el Residu Mínim i posa en qüestió també, la capacitat de la Mancomunitat per
actuar amb una sola veu davant instàncies superiors
Hi ha sobretot dos motius que
expliquen aquest fracàs. El primer és que solament una petita part de la
població selecciona les deixalles correctament. Aquest baix nivell de
participació s’explica per la insuficient educació ambiental feta, però també
perquè avui participar de la recollida selectiva és més difícil que no fer-ho.
Proposem que es dediquin més esforços en educació ambiental, però també que els
municipis de la Mancomunitat Penedès-Garraf avancin cap a un model de recollida
porta a porta, en el que es recullin en dies alterns diferents fraccions de les
escombraries. Els ja més de quinze municipis de Catalunya que estan aplicant
models d’aquesta mena han disparat els nivells de recuperació, perquè en aquest
model resulta més fàcil i còmode participar de la recollida selectiva que no
fer-ho. Això té molt més sentit que gastar-se els diners públics en inversions
milionàries per soterrar contenidors, que poden millorar l’estètica de la
ciutat, però no incideixen en el fons de la qüestió dels
residus.
L’altre gran motiu és una vergonya. La planta de triatge
de Vilafranca del Penedès, que havia estat concebuda i finançada per tractar la
fracció inorgànica de la brossa de la comarca (contenidor verd o gris) tan sols
funciona cada 15 dies.
Quan a casa separem la brossa orgànica en el
cubell marró, aquesta se’n va a la planta de compostatge, el vidre i el paper el
recullen empreses recuperadores i la brossa inorgànica hauria d’anar a la planta
de triatge. Doncs resulta que aquest és el seu destí només 15 dies de cada mes i
els altres es dedica a separar envasos provinents de contenidors grocs (de la
comarca i de fora) i la brossa inorgànica va directe a
l’abocador!
El motiu d’això són els interessos econòmics dels
fabricants d’envasos de plàstic i llaunes. Aquestes empreses, amb el suport de
la Generalitat i el vist-i-plau de la Mancomunitat, van aconseguir imposar al
carrer el seu contenidor groc, contradient el model Residu Mínim i els missatges
que s’havien donat a la població.
La Llei d’Envasos estableix la responsabilitat dels envasadors de finançar la recollida selectiva d’envasos i per tant aquests tenen l’incentiu clar de recuperar el mínim possible, ja que així s’estalvien haver de finançar la recuperació de la resta. Per rar que sembli recupera molts més envasos el model Residu Mínim, que no preveu contenidors grocs al carrer, que el model dominant, que s’ha acabat imposant també al Penedès-Garraf, que sí els preveu. En el primer cas tots els residus, exceptuant els orgànics, paper i vidre tenen com a destinació la planta de triatge i allí es recuperaria una fracció molt important dels envasos, en el segon cas només es recuperen els que tenen com a destinació el contenidor groc. Només a tall d’exemple, l’any 2002 Vilanova i la Geltrú va recuperar tan sols un 1,19% dels seus residus a través dels contenidors grocs!
Per tant, els nostres representants
polítics han permès que els interessos de la indústria de “l’usar i llençar”
passin per damunt de l’interès comú. Des de l’APMA creiem que caldria retirar
els contenidors grocs i garantir que la planta de Vilafranca triï sempre la
brossa inorgànica de la comarca, que és precisament per allò que fou
concebuda.
Pau Bernal Gallegos i Ignasi Puig
Ventosa
El verd a la ciutat té una
importància cabdal en la planificació urbanística, malgrat això els tècnics en
jardineria, ecòlegs i especialistes en el medi no intervenen en el procés de
disseny i definició de la ciutat. El verd té una importància que va més enllà de
les visions esteticistes de l'urbanisme. Per una banda les zones verdes
possibiliten una vida molt més assossegada als seus ciutadans. Per altra part
els espais verds tenen una funció ecològica que va des de disminuir el soroll i
pal·liar la contaminació atmosfèrica fins a la de donar cabuda a una sèrie
d'éssers vius que també poden habitar la ciutat. En definitiva, es tracta de
donar continuïtat al medi natural trencant el contínuum urbà. Un contínuum que
fa poc defensaven els governants i els seus tècnics urbanistes i que ara ja no
el defensen però l'accepten com a fet consumat.
Les ciutats s'estan
omplin de ciment i asfalt, i cada vegada és més difícil la seva convivència amb
zones verdes, arbres i fauna. Les places dures s'imposen silentment, encara que
ningú s'atreveixi a cantar llurs "excel·lències". Pels actuals urbanistes, les
arrels dels arbres constitueixen una maledicció de la natura ja que són capaces
d'aixecar voreres i de destruir les canonades de gas, evidentment de PVC (d'una
vida mitjana molt menor al temps que necessita un arbre a posar-hi algun
problema de coexistència). La solució, del grans cervells de la casa gran, passa
per posar-hi torretes amb arbrets de "quita-i-pon". Això ho veurem ben aviat en
les remodelacions de la Plaça Pau Casals, on encara hi ha arbres.
Per més inri, la ciutat dissenyada en funció de l'automòbil fa que
alguns pàrkings subterranis ocupin tanta o més superfície que els propis
edificis que sostenen, amb la qual cosa els arbres acaben constituint uns
elements relictes i indesitjables pels "ordenadors" del territori. Això ho
veurem aviat a la Plaça Charlie Rivel on l’aparcament soterrat ha ocupat tot
l’espai sense deixar-hi una engruna pels arbres.
Fa més de mig any, l’APMA va
demanar a l’Ajuntament, a través del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat,
que apliqués criteris de sostenibilitat a les zones verdes de la ciutat.
Sembla que aquesta insignificant
demanda hagi paralitzat aquest consell ja que havia de discutir-se en l’últim
plenari del mes d’octubre, no es va fer per manca de temps, i hores d’ara no se
n’ha convocat cap altre.
La nostra demanda venia a ran de veure com havien
canviat els xiprers de la Avinguda del Garraf per uns arbrets-pirulís de pa
sucat amb oli. Cal tenir en compte que els xiprers tenen unes característiques
molt positives, a part de la seva fortalesa i de la seva fàcil adaptació al
nostre medi, donen la possibilitat a molts ocells per a viure-hi i criar. No cal
dir que van tal·lar els xiprers causant una mortaldat de gafarrons que estaven
en plena època de cria.
També ens qüestionem l’ús de plaguicides
(eufemísticament malanomenats fitosanitaris) a l’arbrat viari. Creiem que les
zones verdes es poden tractar amb productes i mètodes naturals, aplicant
criteris de prevenció evitant l’estrès hídric i afavorint l’existència d’ocells
insectívors.
El paradigma del verd de Vilanova i la Geltrú és el Pi
gros de la Masia En Cabanyes, l’únic arbre monumental que tenim al municipi i
està rebent cures pal·liatives perquè no es mori.
Jaume Marsé Ferrer
“Aquí ja han posat una altra
rotonda!“, aquesta és una exclamació cada cop més habitual que hom expressa quan
circula per les nostres contrades, mentre tota la càrrega del maleter rellisca
cap a un extrem i es senten les queixes dels passatgers del darrera.
Aquests distribuïdors del trànsit apareixen com bolets per
carreteres i avingudes i sovint esdevenen elements de presentació de pobles,
viles i ciutats.
Quatre herbes oportunistes, mosaics gaudinians, escultures
d’artistes de renom (o no tant), peces de ceràmica, fontanes o fins i tot
espectaculars composicions vegetals que recorden oasis, són alguns dels dissenys
de rotonda més habituals.
També hi ha, però, la versió de rotonda amb
composicions paisatgístiques autòctones, qui no ha vist a la nostra comarca
rotondes amb uns exemplars esplèndids d’espígol, romaní, margalló... on s’han
fet servir tan sols elements naturals i s’hi ha aplicat molta cura i un gust
exquisit.
Què més podrien desitjar els espais naturals de les
nostres comarques que esdevenir unes magnífiques rotondes, ben regades,
il·luminades, mimades i admirades per tothom. La Platja Llarga, els Colls, la
desembocadura del Foix... van pel camí de passar a la categoria de rotonda,
després de tants i tants retalls que han hagut de patir. Podran anar de la
maneta de l’Arc de Barà, aquest monument històric que tot cofoi rau en mig d’una
rotonda preciosa al bell mig de la carretera N-340.
Helga Rovira Borrell
GALÍCIA: CATÀSTROFE ECOLÒGICA, ECONÒMICA I
SOCIAL
Què ha passat, perquè, tornarà a
passar? Quantes preguntes et pots fer com aquestes i quines respostes has trobat
del cas Prestige?
Ha passat que un petrolier dels que atravessen
per davant de les costes gallegues, i que per qüestions econòmiques no reunia
totes les mesures de seguretat, ha abocat fuel a les costes
gallegues.
Perquè les decisions que es van prendre no van ser
encertades i es va desestimar les dels tècnics que aconsellaven portar el
vaixell a un lloc resguardat (port o cala) per transvasar la càrrega del
Prestige, abans que es trenqués en dos.
Tornarà a passar sempre que
socialment no pressionem els polítics que ens governen i aquests no ho legislin
perquè no torni a passar.
Una catàstrofe ecològica, econòmica i
social de repercussions encara imprevisibles, però que, de ben segur, seran
històriques pel seu component altament negatiu.
Ecològicament, ha estat un desastre
d’abast mundial i d’una repercussió importantíssima sobre la reserva natural de
les illes atlàntiques (illes Cies, illa d’Ons i illa de Salvora), on es trobaven
espècies marines molt importants (corbs marins, etc.) i que han patit les
conseqüències del vessament de petroli. Dofins morts damunt les pedres de les
platges atlàntiques, ocells plens de fuel mirant-te amb ulls de no entendre el
que els està passant, moltes espècies que, de ben segur trigaran molts anys a
recuperar-se, en cas que es puguin recuperar.
Econòmic, hem de considerar
importantíssima la pèrdua del modus vivendi de moltes famílies gallegues, que ja
no tenen la seva única font d’ingressos, els productes de la mar; i també la
repercussió que tindrà sobre la indústria conservera on treballen moltes
d’aquestes famílies. Galícia és un poble que viu directament (mariscadors,
pescadors, indústria conservera...) o indirectament (mercats, restauradors,
turisme...) del seu litoral Atlàntic, i que, de cop i volta, ha perdut aquest
recurs natural.
Però, sobretot, socialment, la fractura que ha
deixat aquest cas ha estat majúscula. Tots hem vist mariscadors intentant pegar
polítics gallecs, i l’últim cas que coneixem ha estat el d’una noia de 18 anys
que va escridassar Fraga en públic, i aquest li ha interposat una demanda per
aquest insult. Sembla que no té memòria per recordar que ell, a continuació
d’aquest insult va fer un comentari: “si no fueras mujer...”. Què li demana?
Presó? Quan un polític insulta qualsevol ciutadà, es té el mateix tracte?
I els gallecs, aquells que reben
sorpresos persones que des de molts indrets arriben a les costes gallegues a
donar un cop de mà desinteressadament (1800 catalans) han tret la raó a aquells
polítics que deien als gallecs que els catalans eren culpables de molts del seus
problemes, ara els gallecs ja saben qui són els culpables de molts dels seus
mals i qui són els seus amics.
En conclusió, aquells que volen
minimitzar aquest cas utilitzant totes les tècniques que tenen al seu abast, no
ho aconseguiran, perquè encara ens queda el contacte personal amb els que han
patit la catàstrofe i ens queda la nostra honestedat per ajudar qui ens
necessita. Això ha estat la primera lliçó dels ciutadans/es a la classe
política. I sobretot fer-ho sense demanar contrapartides de cap tipus i sense
cap tipus de prejudici.
Democràcia? Però, tenen clar els polítics que
governar, encara que sigui amb majoria absoluta, s’ha de fer escoltant sempre
l’opinió del ciutadans i ciutadanes?
Nunca Máis
Raimon Moreno
Hidalgo
Roger Ventosa entrevista a MAGDA BANDERA,
escriptora i periodista vilanovina
La Magda, que ha estat a l'Iraq, en
el llibre "Hijos de guerra" tracta el tema de les sancions econòmiques i
postguerres a Iraq, Bòsnia i el Sàhara Occidental i després de males
experiències sobre la manipulació de la informació pel que fa a la la
situació a l'Iraq i de veure la tergiversació dels mitjans de comunicació
establerts, volia mostrar la cara dels iraquians que no surten mai als
informatius, i tot i que finalment no ha aconseguit posar en
funcionament les webcams projectades a causa de problemes polítics amb el regim
iraquià, el projecte Webcaminiraq.org ha arrossegat més de 70
organitzacions i centenars de milers de visites a la seva web. Hem quedat
per fer l'entrevista a la Pl. de la Vila quan les tropes americanes ja porten 3
setmanes a Bagdad.
RV: Què t'ha portat a interessar-te per Iraq des de fa
temps?
MB: L’Iraq és un país relativament modern, que havia aconseguit uns
estàndards de vida alts durant els anys 80. Tanmateix, la dictadura de Sadam
Hussein i l’embargament imposat l’any 90 han destrossat el benestar de la
majoria dels iraquians davant de la passivitat del món occidental i de l’ONU.
Hem de recordar ben alt que l'embargament ha matat a 1.500.000 persones a
l'Iraq! La denúncia de l'embargament ha estat el primer motiu de contacte amb
Iraq.
RV: Quin paper han jugat els mitjans de comunicació en la
guerra d'Iraq?
MB: En aquesta invasió d'Iraq per part dels EUA i el Regne
Unit amb el suport d'Espanya hem evidenciat la censura dels mitjans de
comunicació. La veritat és que hem rebut molta més informació que en d'altres
guerres, no obstant, el que ha quedat és una finestreta mínima. Ens hem adonat
també del llenguatge maquiavèlic amb paraules del tipus "alliberament“, en lloc
d’"invasió", "coalició", "aliats", "danys col·laterals", continues imatges
de soldats repartint ajuda humanitària com si d'angelets de la guarda es
tractés. Hi ha hagut grans tensions entre les direccions dels mitjans de
comunicació i els enviats especials, que no es podien estar de relatar la
veritat del que estaven veient sobre el terreny. Per exemple, en Fran Sevilla,
enviat de la RNE. La veritat és que la cobertura de la guerra per part de TVE i
Antena 3 ha estat absolutament lamentable i patètica. És més, allà on ens hem
refugiat la majoria, a Tele 5, han aprofitat la guerra per guanyar quota de
mercat. El Berlusconi ja se sap bé de què va el rotllo! Però hem d'estar atents,
són molt perillosos. A part, hem patit l'assassinat de periodistes a mans
de soldats nord-americans, sense la condemna del govern de l'Estat.
Indigne.
RV: Has viscut algun cas de censura
en la teva feina de periodista?
MB: La veritat és que durant la
guerra la meva postura radical en contra de la guerra es venia
bé. I als mitjans els interessa vendre. No he tingut cap cas
de censura explícita, però no sé quant pot durar aquesta “llibertat”. Ara
m’estic plantejant col·laborar a espais on la gent pensa totalment diferent o on
no s’esperen determinades informacions. L’única condició és que no em censurin
una paraula o em “retoquin” un article posant uns peus de foto o un titular que
no té res a veure amb el text, que és una pràctica comuna en el periodisme. Els
redactors en cap ja saben que la gent no s’acaba els articles i sovint no passen
del titular.
RV: quèhem de fer davant d'aquest
desastre polític que ens ha deixat la guerra d'Iraq, amb una ONU que fa plorar i
la UE sota mínims?
MB: La veritat és que he perdut la confiança en els
partits polítics totalment. És absolutament necessari un nou sistema
d'organització més participatiu. Com ens podem creure un sistema que permet que
davant manifestacions multitudinàries i un estat d'opinió contrari en més d'un
90% a la guerra, el govern del teu país hi doni suport?
RV: Per què les persones com tu no
es posen en política?
MB: Com a periodista no puc ficar-me en un partit
polític, encara que des dels 18 sempre voto el mateix. Tinc molt clars els meus
principis d’esquerres i cada dia que passa ho sóc més i més. Però dins d’un
partit no em sentiria a gust, veig massa vicis i rutines, massa propaganda,
inauguracions accelerades, egocentrismes i campanyes electorals que duren
barbaritats. Prefereixo fer política escrivint articles compromesos amb les
coses que crec. Les injustícies són tan grans, que no cal ni opinar, només sent
mínimament objectiva i reproduint les dades, ja estàs denunciant i fent
política.
RV: Quins són els teus nous
projectes?
MB: D’una banda estic treballant en un assaig sobre les noves
formes de control social, cada vegada més sofisticades. I d’altra, vull
continuar impulsant el projecte de les webcams i ajudar gent que les vulgui fer
servir per denunciar situacions a d’altres països i fins i tot a Galícia, a les
platges del Prestige, per veure si estan “netes” com alguns ens volen fer
creure. I vull anar a l’Iraq, malgrat que em fa por, no tan sols perquè no és un
lloc segur, sinó perquè no sé com reaccionaré quan vegi tanta destrucció, tanta
tristesa, tanta hipocresia. Però aleshores ja no estaran de moda i serà difícil
escriure sobre això a un diari normal. Intentarem instal·lar la webcam per
vigilar aquesta “reconstrucció” que ens volen vendre. L’altre problema és que
anem curts de diners i temps. Però bé, per la nostra part farem el que podrem.
Vols anar tu a Iraq a posar la webcam?
LES RECOMANACIONS (per Xavier Roset Juan)
LA PRIMAVERA
SILENCIOSA
de Rachel Carson
Ed. Crítica.
Col·leccióDrakontos
Llibre dels principis dels 60 precursor de la
preocupació ambiental i la contaminació aplicada als camps de conreu, a
l’alimentació i a l’atmosfera i als sòls en general. L’autora, especialista en
el camp de la nutrició i la biologia, fa un esbós de com estaven les coses
llavors i de la problemàtica associada a pesticides, adobs químics i
l’agricultura intensiva. Molt recomanable pels interessats en menjar sa i saber
les porqueries que utilitzen la ramaderia i l’agricultura convencionals així com
les conseqüències per la salut. Quatre dècades més tard els temes de toxicitat
en els aliments estan de rabiosa actualitat.
INFORME LUGANO
de
Susan George
ed. Icaria-Intermón
L’autora ens fa veure com de
prepotents són els qui maneguen el món capitalista i globalitzador posant-se al
bàndol dels contraris. Uns personatges fan un informe encarregat pels
globalitzadors fent palesos els punts forts i febles del sistema capitalista i
analitzant les idees dels antisistema o antiglobalització. George és una de les
portaveus de l’organització reivindicativa Attac que lluita per un mon més just.
Per qui vulgui saber sobre com està actualment l’equilibri del sistema mundial i
com de descarats són els missatges i altres desvergonyies dels qui tenen la
paella pel mànec.
Dediquem la secció del moniato a
diferents representants del govern central. Gràcies als quals, amb la seva
nul·la sensibilitat mediambiental i social, la seva ceguesa front les
recomanacions tècniques i científiques i la seva poca transparència, han fet que
el litoral gallec esdevingui la costa de la mort i que l‘estat espanyol sigui la
riota de tot el món, no pas, però, per l‘exemplar reacció, solidària i
reivindicativa, de bona part de la població espanyola.
"Probablemente el
fuel no toque la costa Gallega"
Arsenio Fernández, delegat del govern a
Galicia 14/11/02
"La rápida intervención de las autoridades ha evitado
una catástrofe ecológica"
Miguel Arias Cañete, ministre d‘agricultura i
pesca 16/11/02
"Estuvimos planteándonos el haber bombardeado el
petrolero con nuestros cazas F-18 y los Harrier de despegue
vertical"
Federico Trillo, ministre de defensa 20/11/02
"El fuel del petrolero se solidificará en el fondo del mar y no habrá
vertido"
Mariano Rajoy, Vice-president del govern 28/11/02
"No hay
mal que por bién no venga"
Manuel Fraga, President de la Xunta de
Galicia 3/12/02
"Salen pequeños hilitos de fuel solidificado de
la proa del Prestige"
Mariano Rajoy, vice-president del govern,
4/12/02
Totes les declaracions s‘han extret de L'AGENDA DE LA IMATGE (any
VIII núm 30 4t trimestre), excepte la de trillo, extreta de LA VOZ DE GALICIA
(suplement de novembre 2002). Noteu que estan ordenades cronològicament, seguint
els esdeveniments de la catàstrofe del Prestige. Agraïm a Raimon Moreno la seva
contribució en aquesta secció.